Vam celebrar el dijous poètic del juliol. El lloc, el ja característic L’Ou com balla, un dels millors bars de copes d’Igualada, un lloc on s’hi està a gust, s’hi pot parlar de qualsevol cosa, escoltar-hi bona música i deixar-se endur pels efluvis d’una Moritz. No obstant, aquesta vegada no vam tenir un poeta que llegís els seus poemes, sinó que vam contactar amb quinze persones per a que llegissin els seus poemes preferits. Érem llibreters, comercials, professors de secundària, dependentes de botigues de roba, cambreres, etc. L’única cosa que ens unia era que ens agrada la poesia i ens agrada compartir-la amb la gent.
El recital l’inicià en David Dàmaso amb un fragment de Josep Pla on ens convidava a ca seva, a asseure’ns al voltant d’una taula amb els amics i, entre cigalons, conversar, cantar i adonar-nos de l’infinits que són els petits plaers.
La Xantal ens recità un micropoema de Manuel Forcano sobre la impossibilitat de la fugida i la frustració per allò no acomplert. La Cristina ens va dur la fe que en l’ésser humà tenia Miquel Martí i Pol i en Josep Maria prestà la seva veu a la veu irònica de Gabriel Ferrater. A continuació vaig sortir jo a l’escenari acompanyat de les sàvies paraules d’Ángel Gonzàlez i el seu En ti me quedo. Així s’acabà la primera part. Després d’uns minuts de conversa i música, de demanar noves consumicions i comentaris ràpids dels organitzadors del bé que anava tot plegat, la Cecília pujà a l’escenari i agafats a la seva mà vam creuar l’oceà i vam caure a Mèxic, on ens llegí una cançó feta poesia de Fernando Delgadillo, hoy ten miedo de mi. L’Isabel portà la sorpresa de la nit, la lectura d’una sextina inèdita de la Maria Mercè Marçal. L’Oriol ens portà de tornada a Amèrica, aquesta vegada a Massachusstts per a conèixer a E.E. Cimmings. La meva cosina Francina ens portà volant per les nits blaves d’estiu a frança i ens portà la veu de Rimbaud. Per acabar la segona part, el periodista esportiu Jordi Quintana aportà, amb bon humor i cara dura, un poema de Josep Maria de Segarra que glorifica el Barça (ni en un recital de poesia ens podem lliurar del futbol?).
Conversa i música i vam rebre l’Ana Rodríguez amb una cançó popular, Mariagneta, una història d’amor trist i desesperat. La gran figura de Josep Maria de Segarra aparegué de nou en escena en la veu de Clara Dalmau, que recità La cançó del suburbi. Amb la Karla Sánchez fem el darrer viatge a Amèrica i Benedetti ens rep a la sdeva Argentina i ens demana que no ens salvem. El poeta Ernest Farrés ens llegeix Elogi a ma germana en traducció de…, sí, ho heu endevinat, Josep Maria de Segarra, de la gran poeta Wislawa Szymborska. I per acabar el recital, Jordi Pons, armat amb sentit de l’humor, una bona dicció del llatí macarrònic i una fotocòpia feta pel seu pitjor enemic, ens llegí un romanç escatològic del segle XIX sobre les virtuts i la importància del bon cagar. Tots vam haver-hi d’estar d’acord.
I s’acabà el recital. El públic sortí del bar content, demanant que tonréssim a organitzar d’altres recitals poulars com aquest, el que potser demostra que la poesia no està tan allunyada de la gent com ens agrada creure. Potser el que caldria fer és acostar-la, tornar la poesia a la gent amb aquest tipus d’actes de lectura en veu alta, buscar l’humor i l’emoció, la identificació, la festa, la lectura de Cummings, Baudelaire, d’Emily Dickinson, dels romanços picarescos i els sonets petrarquistes entre vapors de cervesa i lleugers flirtejos amb desconegudes que esperem que aviat deixin de ser-ne. Fer que la poesia torni a ser el que una vegada fou, una cosa que uneixi gent de cultures diferents, llengües, creences i edats. Que ens torni a fer creure en allò que és bonic.
I que de nou ens sigui útil per a conquerir dones.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada