Entrevista a Biel Barnils, autor de 'L'Orgia verbal. Converses amb Màrius Serra'

Aquesta entrevista es publicà el passat 28 de gener de 2011 a www.anoiadiari.cat

Biel Barnils: fill (de Ramon Barnils, periodista català mític. Va ser un dels protagonistes del programa de Catalunya Ràdio El lloro, el mico i un senyor de Puerto Rico), germà (de Ton Barnils: impulsor d'Edicions Dau, www.edicionsdau.com), lector, blocaire (tintaxinesa.blogspot.com), llibreter (La Tralla, Vic), activista cultural (afterhour poètic, dins del Festival de Poesia de Sant Cugat), recitador, periodista (Canal Català Osona, revista Paperdevidre.com), conversador (quinze hores amb Màrius Serra), autor (les quinze hores de conversa les ha abocades a L'Orgia verbal. Converses amb Màrius Serra, publicat per Edicions Dau)...

Biel Barnils i Màrius Serra presentaran el llibre el dijous 17 de febrer, a la sala de socis de l'Ateneu, a les 8 del vespre.

1 Ja sé que és un tòpic, però què creus que pensaria el teu pare de la situació política actual, i en concret del fenomen de les consultes (que tu vas conèixer en primera persona al teu municipi de residència, Torelló)?

El meu pare era un optimista nat, creia que mentre hi hagués democràcia les coses ens anirien a favor. Hi ha més independentistes ara que fa 10 anys, quan va morir, si més no ara es contempla com una possibilitat més.

Pel que fa a les consultes les hauria vist amb molt bons ulls, ja que és un fenomen que neix de la base i no pas des de cap sigla. Ell sempre deia: les persones abans que les sigles. És per això que a L’Orgia verbal totes les sigles polítiques van en minúscula: Erc, Mdt, Ciu. És un homenatge a la seva manera de pensar.

2 Treballes a la Tralla, organitzes activitats culturals, un germà teu té una editorial, estàs implicat en el Festival de Poesia de Sant Cugat, ets autor d’un llibre… Coneixes bé el món editorial. Per no ser massa general, què en penses del llibre digital?

Passarà com amb l’aparició de la televisió, tothom va donar per morta la ràdio i ara resulta ser més interessant la ràdio que no pas la televisió.

El llibre de paper conviurà amb el digital. Entenc que un llibre de consulta, diccionaris, enciclopèdies i codis penals seran sobretot digitals. En canvi, llibres il·lustrats i novel·la de butxaca serà, sobretot, en paper. Podrem triar. Què més volem?

A mi els canvis no m’espanten, ans al contrari, els necessito, si els saps aprofitar poden ser una oportunitat per a millorar.

La Tralla de Vic va ser de les primeres llibreries dels Països Catalans que vam tenir llibres digitals però ara no en venem, encara fallen massa i hi ha poca oferta en català. En tornarem a tenir, però quan puguem oferir un millor servei. Encara som a les beceroles.

3 En el mateix àmbit. Un article de Jaume Cabré diumenge al diari Ara parlava de l’escassa valoració dels autors en català a Catalunya. Què n’opines (tot i que la situació a Vic segur que no és la mateixa).

L’auto odi que patim els catalans també afecta la valoració dels propis autors. Es continuen venent més llibres en castellà que en català, fins i tot entre les generacions escolaritzades en català.

No sóc de llepar-me les ferides i vull ser optimista com el meu pare. La nostra literatura, comparada amb altres literatures de mides semblants, és de gran qualitat, però els mitjans de (des)informació majoritaris del país no en parlen. No s’hi parla de cultura, menys de literatura i encara menys de catalana. Ho vaig dir en roda de premsa al Premi Llibreter 2010. Cap mitjà va publicar aquelles paraules meves, espero que les publiquis tu: “la literatura catalana està invisibilitzada als mitjans de comunicació majoritaris del país”.

4 Com a organitzador de l’afterhours poètic Festival de Poesia de Sant Cugat, què diries a la gent que pensa que la poesia no serveix per a res?

Tenen raó, la poesia no té cap utilitat pràctica. No dóna diners, ni prestigi. Fins i tot es fa servir com a insult, això de ser poeta. Com el ser pallasso.

A mi m’agrada sobretot la llengua i la poesia és el gènere que més la força, busca nous sentits, treu pes o n’afegeix a les paraules de sempre, n’ajunta dues que mai abans havien estat de costat. I sobretot és una manera de veure les coses, de dir-les. No li busco més transcendència.

5 Parlem del llibre i comencem amb un altre tòpic. Com va sorgir la idea d’escriure’l?

Quan el meu germà, el Ton Barnils, va engegar Edicions Dau i la Col·lecció Retrats, és a dir, explicar el país a partir de les persones que hi viuen, de seguida vaig pensar amb el Màrius Serra. Encaixava als catalans vius i populars que vivien un bon moment a les seves carreres professionals. Però mai hauria dit que l’escriuria jo. Al cap de 4 anys vaig pensar, si ningú no el fa per què no el fas tu? Era important que es fes un llibre sobre el Màrius Serra i no tant que el fes jo.

6 Un lector de les converses m’ha demanat pel procés de transcripció…

Vaig gravar les 15 hores de converses i les vaig transcriure literalment. Després vaig retocar alguna cosa, molt poca, algun barbarisme, alguna repetició, alguna frase que quedava poc clara. Tots els canvis que hi vaig fer van ser pensant en el lector i no pas per fer quedar millor el Màrius o a mi mateix.

7 Última qüestió sobre L’Orgia: quina és la resposta de Màrius Serra que més t’ha sorprès? Pots fer jocs de paraules…

Em va sorprendre que no fes el servei militar per les mateixes raons que jo : per militars i per espanyols. Defensar la unitat d’Espanya? Com a mínim que se la defensin ells, fins aquí hem arribat!

També em va sorprendre que hi hagués tan poca diferència entre el Màrius Serra públic i el privat. Ja saps que ens esforcem molt a semblar més del que som. No és el cas del Màrius. És tan intel·ligent com assequible, tan proper com popular.

8 Per acabar, recomana’ns un llibre i un vers d’un poema per passar la setmana. O si vols, per passar els dies que falten per veure la presentació del llibre entrevista amb el Màrius Serra…

M’apassionen els diccionaris: Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions, Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume, Eumo Editorial, 2010. Sabies que els gats catalans diuen mèu i no pas miaou com els francesos, meow com els anglesos i mau com els espanyols?

I un haikú del Kawaguchi Teiichi:

Tanta cultura ens destorba l’encant d’un riu gelat.