Entrevista al politòleg Marc Sanjaume

Marc Sanjaume és politòleg expert en processos de secessió. Doctor en Ciències Polítiques i de l'Administració, màster en Ciències Polítiques i Socials -UPF- és professor associat de la Universitat Pompeu Fabra i de la Universitat de Girona i està realitzant la tesi doctoral sobre les teories morals de la secessió dirigida pel catedràtic Ferran Requejo. És membre, junt amb Marc Guinjoan i Toni Rodon, de El Pati Descobert, grup d'opinió i reflexió que han publicat "Catalunya, un pas endavant" (Angle Editorial, 2013) on analitzen el fet que el país està deixant enrere l'esquema autonòmic, optant majoritàriament per un independentisme transversal i integrador, que ha posat el dret a decidir en el centre del debat polític.

Com valores la relació paradoxal en el recompte de la doble pregunta del referèndum del 9N?
La pregunta és paradoxal perquè obliga a votar a favor de l’Estat (tercera via) als favorables de l’Estat independent. Pel que fa el recompte encara no sabem com es farà perquè no s’ha publicat el reglament electoral. És clar que la majoria a favor d’un Estat sempre serà superior a la d’un Estat independent, és per això que caldrà aclarir quines majories són necessàries per a cada escenari: status quo, tercera via, secessió.

Com a politòleg, què ens pots comentar sobre el terme "Estat" amb majúscula que el president Artur Mas va subratllar el dia de la presentació de la doble pregunta?
Penso que va voler donar èmfasi a la possibilitat d’una tercera via remarcant que Estat seria amb majúscula, entenc que es referia a un Estat federat dins d’Espanya. Si l’escenari que es planteja a la primera pregunta és aquest caldrà tenir present que l’encaix dependrà de la voluntat de reformar l’Estat de les autonomies que hi hagi a la resta de l’Estat espanyol.

En què es poden diferenciar en tant que moviments socials l'ANC i el Procés Constituent?
Penso que la potència de l’ANC pel que fa els seus membres i la capacitat de mobilització no és comparable a la de Procés Constituent. Una altra diferència important és de caràcter programàtic: Procés Constituent planteja el dret a decidir i la secessió en relació amb el sistema econòmic mentre que l’ANC, tot i que al meu entendre té un posicionament progressista, no va tant enllà.

Una d'elles podria ser la demanda que s'està preparant perquè el govern de la Generalitat proclami la declaració unilateral d'Independència?
Podria ser, però crec que el Govern és qui decideix finalment el rumb del procés.

Quines serien en aquest cas les principals dificultats per al traspàs de competències?
Una secessió unilateral tindria tots els números de no ser amistosa i per tant generaria moltes dificultats per a la negociació. Crec que és un escenari poc desitjable i que ha de ser una darrera opció.

Per què des de Madrid la lectura que es fa, més que en el pes social existent com a motor de la consulta, es centra en el resultat polític d'unes eleccions anticipades? Dit d'una altra manera, per què creus que no es contempla la societat catalana com a agent polític?
Em sembla que hi ha dosis d’hipocresia i desconeixement. Hipocresia perquè des dels mitjans i les institucions estatals s’actua ignorant la legitimitat electoral i social que té el dret a decidir; de desconeixement perquè el moviment pel dret a decidir i la secessió a Catalunya és quelcom únic que es fa difícil de comprendre des de l’exterior i més si els mitjans de comunicació no hi ajuden.

Tot i no ser jurista, consideres que el Tribunal Constitucional es trobava en situació d'inconstitucionalitat quan va emetre la sentencia sobre l'Estatut d'Autonomia el 28 de juny del 2010?
La meva anàlisi politològica és que tot el procés que va dur a la sentència final (mandat caducat, revocacions...) va deslegitimar-lo com un àrbitre vàlid per ser imparcial (com ho havia estat en sentències anteriors sobretot en disputes competencials). Un Estat federal o regional ha de tenir un bon Tribunal Constitucional que pugui fer d’àrbitre, és clau pel bon funcionament insittucional.

A nivell internacional, en quin grau d'acceptació consideres que es troba el reconeixement del procés independentista català?
L’acceptació internacional entesa com el reconeixement, si fem política comparada, arriba sempre després d’assolir l’estatalitat. Les relacions internacionals s’ajusten als jocs d’interessos i els Estats existents no mouen peces fins que no veuen clares les situacions. Penso que en la fase actual cal preguntar-nos per què s’està fent per assolir aquest reconeixement i no pas per una acceptació que no s’expressarà públicament fins més endavant.

Consideres que el canvi en el règim de majories del Consell Europeu que s'esdevindrà l'onze de novembre d'aquest mateix any ens pot afectar en alguna cosa relativa al procés independentista?
Graham Avery, professor d’Oxford i expert en la UE, ja va advertir que més enllà del color polític la UE tindrà una aproximació pragmàtica a la qüestió. De moment tira pilotes fora sense posició oficial fins que els esdeveniments polítics obliguin a les institucions comunitàries a posicionar-se. Si bé és evident que els tractats d’adhesió els ha signat el Regne d’Espanya també ho és que un territori, una economia i una població com la del Principat seria una pèrdua massa valuosa per a la Unió.

Explica'ns un poc el projecte "El pati descobert".
El Pati Descobert, format per en Toni Rodon, en Marc Guinjoan i jo mateix va néixer fa cinc anys com un bloc independent amb ganes d’analitzar la política catalana amb les eines de la ciència política en sentit ampli, des de la demoscòpia fins a la teoria. Actualment som una pàgina del diari Ara i comptem amb diversos col·laboradors però sempre intentem mantenir l’esperit pedagògic i divulgatiu primigeni. El 2013 vam guanyar el Premi Irla que fou editat a Angle Editorial amb el títol “Catalunya, un pas endavant”.

Germà Bel: ''La centralització a Espanya no obeeix a objectius d'eficiència, sinó que té com a objectiu l'homogeneització''

El passat 18 de març del 2014 l'economista Germà Bel visità Igualada de la mà d'Òmnium Cultural Anoia per parlar-nos sobre una de les claus sobre el procés d'independència. Amb el títol "El creixement del suport a la independència de Catalunya és conjuntural o definitiu?", el catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona analitza els elements que han fet augmentar el sentiment independentista a Catalunya.

Com a economista, quin és per tu un component bàsic de l'alteritat?

No m'havia plantejat mai aquesta qüestió com economista. Pot ser una relació és que molts economistes tenim molt present la idea de l'individu 'sobirà', i per tan de les preferències individuals. Fer el pas de l'individu al grup és només una petita transició metodològica, que només tenen dificultat a fer els que creuen que hi hagi res que es pugui dir 'grup'.

Fent un exercici d'alteritat hipotètic, de quin forma es pot mostrar respecte des d'una visió tan unitària, homogeneïtzant i centralista com la que està tenint des de les institucions espanyoles? Per què és tan important l'exercici d'alteritat que defenses en les teves conferències?

Penso que la millor forma de mostrar respecte és entendre que (i actuar amb conseqüència amb) la idea que aquesta visió com es descriu a la pregunta no és un caprici, sinó una preferència legítima a la que hi dona suport una part molt important del cos social representat i governat per aquestes institucions. Crec que és molt important plantejar-se sempre les posicions i visions dels altres com legítimes (ho han de ser també els mètodes que s'usen per promoure-les), perquè aquesta concessió de legitimitat a la posició aliena és el que fa possible el diàleg entre visions contraposades. I el diàleg és imprescindible en (i entre) societats evolucionades, encara que sigui per constatar que un acord satisfactori no és viable.

S'està fent la pedagogia de sectors afins a “Súmate”, però ubicats en altres parts de la península?

Crec que en altres parts de la península s'està fent massa poca pedagogia, sigui pels sectors que sigui. Com sempre, hi ha individualitats, algunes d'elles molt destacades, que intenten bastir ponts de diàleg, però això no ha tingut -i difícilment adquirirà- prou gruix. Crec que està massa generalitzada una sobredosi de superioritat moral i de displicència amb els arguments que es sostenen en aquesta part de la península.

A quins pilars de la convivència afecta l'aplicació arbitrària d'un política pública en funció d'un o altre territori com és el cas rebut per Catalunya des del govern de l'estat espanyol?

En la meua opinió el principal efecte de l'existència de diferents regles d'equitat dins d'una comunitat política és que s'institueixen ciutadans de primera i ciutadans de segona, que es tradueixen en diferències de drets en molts àmbits, com el cultural, el lingüístic, l'econòmic, etc.

Una pregunta llarga: Quan un possible adoctrinament independentista per part del sistema eductiu català no respon a la causa de l'increment del moviment independentista, però és aquest sistema educatiu l'assenyalat des del govern espanyol com el causant d'aquesta tendència secessionista i en conseqüència, l'argument principal per modificar-lo, no s'està esperant des del govern central crear el conflicte que s'assenyalava de forma hipotètica però que empíricament no existia?

Crec que és més senzill: des del govern central es projecta sobre el sistema educatiu català les conviccions i mètodes que el propi govern central creu que ha de tenir el sistema educatiu, en la perspectiva de ser usat com a eina de construcció nacional espanyola.. L'intent de modificació del sistema persegueix apropar-lo a aquest mètode i objectius, que es considera que en el cas de Catalunya (i altres llocs com Balears) està subvertit.

Quina opinió tens sobre la re-definició de determinats conceptes com “referéndum”, “nacionalidad” o “estado de sitio” que han d'aparèixer en el nou DRAE?

No estic molt al corrent del contingut concret d'aquest canvis. Això sí, em sembla que les institucions centrals, i entre elles la RAE, sempre han tingut molt clar que definir el camp de joc, i també els conceptes que permeten interpretar les regles, és una qüestió fonamental en una societat reglamentada, que es governa de forma vertical i jeràrquica.

En el context internacional actual, el govern espanyol ha confós centralització amb homogeneïtzació? Si és així, per què?

Perquè la centralització a Espanya no obeeix a objectius d'eficiència en l'aplicació de polítiques públiques (com pugui ser el cas de la centralització d'algunes polítiques en el marc europeu), sinó que té com a objectiu l'homogeneització com a instrument de la igualtat formal, que és el nucli medular del nacionalisme d'arrel francesa.

Finalment i fent analogia de conceptes econòmics, en un món que tendeix a la privatització alhora que a la globalització és el procés independentista una mena de privatització, la d'un poble, tant econòmica com cultural?

No entenc el paral·elisme conceptual. Tanmateix, en aquest context, em semblaria de més aplicació el concepte del procés indepedentista com una 'resituacio' en un marc global profundament alterat en les darreres dècades.

Entrevista a la Marta Rojals

Nascuda a La Palma d'Ebre (Ribera d'Ebre) l'any 1975, Marta Rojals irromp en el panorama literari català el gener del 2011 amb Primavera, estiu, etcètera. Tres anys més reapareix amb L'altra, la seva segona novel·la, la qual neix a partir de l'article "Creients" publicat a Vilaweb, una reflexió de l'autora sobre la situació de precarietat que molts joves viuen avui dia. Paranoia Accions ha tingut la sort de poder-li fer una entrevista via correu electrònic.

Com busques els temes i els personatges de les teves novel·les? Amb què t'inspires?
Més que buscar els temes, me’ls trobo. Per al context, el que m’inspira més és la realitat present, i sobre aquesta base construeixo la trama. En el cas dels personatges, es van definint a mesura que els fas passar per situacions diferents. Al final de la història es pot dir que ja els coneixes prou, i aleshores tornes al començament per a polir-los segons el caràcter que els ha quedat.

Escrius a raig. És correcte? Però en el re-escriure, com assenyalaves en una altra entrevista, com t'organitzes?
Cada vegada escric menys a raig, i reescric tant que el poc ‘a raig’ que pugui escriure crec que ja no compta. Si he de tirar enrere mil vegades, ho faig.

Quins són els teus autors de referència? Què en destacaries?
M’agraden els autors que em sorprenen, em miro molt com s’expliquen, com es fan entendre. Però no m’atreveixo a citar autors de referència, perquè de tots en pots aprendre una cosa o altra, algun detall o manera de dir diferent que et fa aturar-te en la lectura i pensar: que ben trobat, tu!

Què representa l'exili en les dues novel·les? I el retorn?
(L'exili físic, deixar el poble de la infantesa; i l'exili emocional)
En la primera, l’exili és la columna vertebral de la història. En el segon crec que hauríem de forçar molt la metàfora per a trobar-hi un exili comparable al primer. El Primavera... va d’aquest desarrelament, del buit que es genera en els ‘exiliats’ universitaris quan es descobreixen desvinculats del món on van fer-se persones. El retorn, en certa manera, propicia aquesta obertura d’ulls.



Els personatges femenins, protagonistes, tenen situacions de debilitat, però tenen una cuirassa. Com i de què l'han bastit?
Diria que en aquest aspecte no són gaire originals: la idea de la cuirassa ha servit per a construir munions de personatges de ficció. L’escriptura ens permet entrar dins dels cossos i les ments, i si en la realitat això fos possible, potser també ens adonaríem que tothom en té, de cuirasses, perquè per dins som éssers altament vulnerables.



Són novel·les de dones i per a dones?
Si més no, les escric pensant exclusivament en una lectora dona. Vull dir que en cap moment no em poso en la tessitura d’haver de narrar d’una manera més ‘universal’, o més ‘directa’, perquè penso en un cervell lector estructurat en femení, habituat a —com en solen dir des de l’altra banda— la ‘complexitat’. Tot això no treu que els lectors homes no puguin trobar-hi el seu què, també, i em consta que n’hi ha que l’hi troben, cosa que em sorprèn i que fa que els hi agraeixi molt.



Dones (i homes) que han llegit les dues novel·les, s'hi sentiran identificats. És un retrat generacional? Dones de trenta-i-tants, amb estudis universitaris i una carrera per endavant. Dones que hauran de tenir una bona feina, un bon marit i canalla però que aquests "ideals" imposats per la societat es veuran frustrats...

Tant en el Primavera... com en L’altra la identificació generacional era molt buscada, perquè per mi era necessària. Però pel que fa als personatges, l’experiència és molt diferent. Al primer, sortien Èlies a cabassos, totes les lectores confessaven ser Èlies en una o altra mesura. A L’altra, ningú no vol sentir-se identificat amb els personatges, i si s’hi senten tampoc no crec que ho expliquin, segurament serà un sentiment més íntim, però externament és l’entorn de crisi el que pot fer sentir implicat el lector d’una manera confessable.

A "Primavera, estiu, etcètera" comentes "No és un impuls momentani de vestidor de grans magatzems. I ella tampoc no és l'altra. Però pensar, sí que puc pensar. Me'n dono permís, ara que és fosc i no em veu ningú". És aquesta altra un breu retrat de la protagonista que trobarem en la teva nova novel·la?
Ostres, doncs podria ser, sí. Ben vist!

També, la primera novel·la mostra la riquesa lingüística de la seva terra de naixement i infantesa. Per què?
La mateixa pregunta ja conté la resposta: per mostrar la riquesa lingüística de la meva terra de naixement i infantesa ;-) I hi afegeixo: i per deixar-ne testimoni, perquè en els joves aquesta parla està desapareixent, i en els més petits he comprovat que ja ha desaparegut.

Com valores el paper de la cultura actualment? Quins canvis en el sector cultural proposaries en un país independent?
Ui, és una pregunta molt àmplia, no sabria per on començar. En un país independent espero qui es vulgui dedicar a la cultura es pugui guanyar la vida amb la cultura, que les vocacions culturals no quedin relegades a la infracategoria de hobbies. Per entendre’ns, que davant dels sogres sigui igual de prestigiós dir-los que ets poeta que dir-los que ets metge o enginyer de camins, canals i ports.

Per acabar digues-nos un plat favorit, una cançó, un lloc per visitar i un llibre.
El llibre, qualsevol del Jesús Moncada és una bona inversió. És més, la seva lectura segur que ens suggereix visitar la Franja, descobrir-hi la gastronomia pròpia i també unes músiques que per aquí potser no coneixem tant, però que són part de la nostra cultura.

 Entrevista publicada a l'Anoiadiari, el dia 7 de febrer del 2014.

Entrevista a Carles Prat

Carles Prat, el tenor igualadí resident a Colònia va protagonitzar la primera acció de Paranoia Accions d'aquest 2014. L'activitat consistia en la interpretació d'una peça breu en un lloc inusual. L'espai escollit va ser el Supermas de la Pça. Pompeu Fabra i el fragment interpretat pel Carles, La donna è mobile, de Giuseppe Verdi.

- Què et va impulsar a professionalitzar-te com a tenor?
Des de petit he estat envoltat de música. I als 9 anys vaig entrar a l'escolania de Montserrat, on vaig cantar molt, i des de llavors sempre m'ha agradat. Més tard vaig estudiar diversos instruments, composició, també una mica de jazz i la veritat és que hauria pogut tirar per qualsevol direcció que impliqués ser music.

- Quan decideixes marxar a Alemanya? I per què Colònia?
Quan vaig acabar el superior de cant a l'ESMUC, sentia que encara em faltava molt camí i malauradament aquí a Catalunya no existien uns estudis de màster tan complets com a altres països. A més a més, per al cant és gairebé imprescindible coneixements d'altres idiomes, i si n'hi ha un de difícil aquest és l'alemany, sens dubte.
A Colònia hi vaig anar a parar perquè ja tenia amics que estudiaven allà i em van ajudar a contactar amb el que seria el meu professor.

- En què treballes actualment? On et podríem venir a escoltar com a públic?
Ara mateix estic preparant una òpera a Colònia que s'estrenarà el dia 1 de febrer i aquest cap de setmana participo en el Festival Ànima d'Igualada, amb l'Orquestra Terres de Marca i en Daniel Mestre com a director.

- D'aquest "exili", què és el què més trobes a faltar i quines coses són les què t'han sorprès gratament?
M'ha sorprès la professionalitat amb què es treballa a Alemanya. Les coses són sempre blanc o negre i això per treballar és molt productiu. Però en canvi, per al dia a dia i el tracte personal és totalment al contrari.
El que més he trobat a faltar és el sol, el menjar i la vida social igualadina.

- Què creus que hauria de passar perquè la música clàssica i l'òpera arribessin més al gran públic? La clau és en l'educació, en els mitjans i en la publicitat?
És complicat perquè actualment la musica clàssica encara manté l'estereotip de musica antiquada per a gent avorrida. Falta clarament molta pedagogia i arribar a la gent de manera més propera i deixar estar tantes formalitats. De totes maneres, també crec que el músic professional està molt infravalorat al nostre país i fa falta que els ens públics impulsin campanyes per ajudar a conscienciar la gent de la importància que té l'art en general.
Els artistes fan moure la societat, fan que la societat es pregunti coses i ajuden a obrir la ment de les persones.

- Com valores iniciatives com la del Supermas?
L'activitat que hem fet al Supermas és un exemple de proximitat que cal amb la gent. És molt positiu i sempre és divertit sortir de la litúrgia marcada per la tradició clàssica.

- Com veus la possible pèrdua de la seguretat social per als residents de l'estat espanyol a l'estranger?
Són temes molt complicats. Això és una demostració més que la classe mitja i baixa no importa. És la política que s'ha adoptat per sortir de la crisi a tot arreu: que el pobre se sacrifiqui perquè el ric no perdi diners...
I aquesta mesura és una més de tantes que haurien de fer reaccionar la societat i dir prou.

- Comenta'ns si des d'Alemanya interessa i es coneix la situació actual de Catalunya.
Sí que es comenta però de moment no és un tema que preocupi molt. Més aviat ho troben curiós i interessant perquè abans no n'havien sentit a parlar. Fins que no passi res concret, no crec que hi donin gaire importància.

- La música és...?
La musica són sons ordenats. Ara bé, si ens posem més filosòfics diria que la musica és un llenguatge que tothom entén -és universal- i que evoca estats d'ànim, objectes, paisatges, conceptes, etc... De totes maneres es podrien dir mil coses més sobre aquesta pregunta i estaríem tot un dia sencer sense arribar a una conclusió exacta.

- Per acabar digues-nos un plat favorit, una cançó, un lloc per visitar i un llibre.
Un bon entrecot amb guarnició, La Consagració de la Primavera de Stravinsky, Amsterdam i L'ombra del vent.

Entrevista publicada a l'Anoiadiari, el 10 de gener del 2014.

Us presentem els actes de novembre!

Un cafè amb l'actor Ferran Rañé!

LA TOSSA inaugura!

Hem tingut el plaer de col·laborar en l'organització de la INAUGURACIÓ del restaurant LA TOSSA. Ens ha encantat posar el nostre granet de sorra en un projecte de restaurant super-inspirador.

No deixeu d'anar a la Tossa aquest dissabte! Hi haurà música, contes, bromes i un menjar exquisit!

Els actes de l'octubre!

Mercat de Lletres el 21 de setembre!

Òmnium Cultural organitza un seguit de conferències sobre la Guerra de Successió

Dimarts 16 de juliol

'La victòria de Prats de Rei de 1711', a càrrec de Francesc Serra, historiador. Presentació a càrrec de Pere Tardà, coordinador de Cat-Patrimoni

Hora: 19.30h.

Lloc: Auditori del Museu Comarcal d’Igualada (c. Joan Mercader, s/n)

Dijous 18 de juliol

'La repressió borbònica a Catalunya durant l'etapa final de la guerra de Successió (1713-1714) ' a càrrec d’Adrià Cases, historiador. Presentació a càrrec de Josep Ma. Torras i Ribé, historiador

Hora: 19.30h

Lloc: Auditori del Museu Comarcal d’Igualada (c. Joan Mercader, s/n)

Més info:

http://anoia.omnium.cat/ca/noticia/300-anys-de-l-ocupacio-d-igualada-per-les-tropes-de-felip-v-7411.html